Res ho supera.

Un altre cop més, el vent de la solitut abasta el nostre cos. Som normalment responsables de tots els canvis, però quan no sabem perquè ocorren les coses, tendim a vilipendiar la nostre ment a través del nostre cos. Senyores i senyors, això no és ni serà just.

Després de tants d'anys, la petúnia, amb tiges febles i primes, comença a marcir. Les altres flors observen atentament la pèrdua i es qüestionen reiteradament per què. Sense embuts puc dir que la pregunta és senzilla, però la respota encara ho és més. Podríem fer ús d'alguns tòpics sobre la vida, podríem posar-nos filosòfics, però ho veig defugible.

Atents: quan l'estima que sents per algú és tan àmplia que arribes a sofrir tot el que li ocorre a l'altra persona com si t'ocorregués a tu, en eixe moment és quan podem comparar-nos amb una flor. Quan l'aroma que desprèn una flor ja no és aquell aroma que enamora, posem fi a una (meravellosa) història. Eixe aroma forma part del passat, i eixe present que ara és passat ho és degut a la ment. La nostra ment s'equivoca, no sempre és sàvia. És cert que hem de fer ús d'ella i del cor, però també és cert que hem de saber quan fer ús de cadascuna. Eixe aroma ja no és el que era per algun que altre motiu, i si no hi ha un motiu coherent, no us preocupeu, tard o d'hora la llum ens acaba il·luminant a tots.

Per mi, quan acaba una història, acaba també una vida; quan acaba un aroma, acaba també una estima; i quan mor una flor, dóna pas a un altra. No us angoixeu si tot es trenca, si res surt bé, si doneu però no rebeu, tot aroma acaba tornant.

Allò que és nostre no ens ho traurà ningú, per molt feble que sigui la petúnia. Però siguem clars i valents, el vent de la solitut vindrà, però a l'aroma res el supera.

Indecisió.

És per la gran majoria la vida un regal? Potser. Almenys per mi, sí. Som nosaltres els que hem d'utilitzar-la? Òbviament. Ara bé, res és fàcil. Molts fem ús d'ella però a sovint d'una manera incorrecta.

La indecisió és a voltes un gran inconvenient. T'atures a pensar i veus com gaudeixes d'un present més que decent, però el que no veus és la clemència. Penses que ho tens tot i en res ho perds. Per què? Doncs en aquest cas, per indecisió. Moltes veus ataquen i amb un objectiu clar. Tot i això, el cor és qui té el poder...o això vull pensar. Si no segueixes al cor és per falta de decisió, i si no saps que triar, sempre acabes amb el camí més fàcil. Asseguro que el camí més fàcil és el més enganyós. Per prendre'l pots acabar atacant l'ètica i la moral, encara que a molts això no els importa...

Com superar això? No ho sé, no ho tinc clar...Vaja, jo també sóc indecís. Però, no importa. Per què? Perquè tot està en la ment. Ahir deia blanc i avui dic negre? Sí, però en l'aspecte quotidià. En un període d'una estima longeva no pots caure en la indecisió. I si veus que vas a caure, per molt que ho vegis estrany, segueix el cor.

La ment és un dels motors de la nostra capacitat, i la seva tasca és fer que funcionem. Tanmateix, amb ella podem actuar malament. Sempre que volem arribar on fa mal, utilitzem la ment...però sempre que no volem sofrir, ens ataca. La ment, plenipotenciària dia rere dia, és capaç d'ajudar-nos a superar un problema, és capaç de crear un problema però recordeu, també és capaç d'aconseguir que no l'oblidem.

Infinit.

Hi ha de tot un poc. Sempre es dóna, poques voltes es rep. De cop i volta, arriba. Un cop dur, molt dur. Què en farem? No ho sé ni ho sap. El cor és savi, però a voltes et pot dur pel camí erroni.

Després d'algunes errades, després d'assumir certs punts, toca tornar al procés. Pareixia que sortia el sol, però no. Tot fou un intent fallit. Gràcia? Cap, evidenment. Ara cal trobar una resposta per demà, si no, no serem lliures mentalment. Siguem feliços i observem com el temps passa davant nostre. Si uns s'equivoquen, que aprenguin els de l'exterior. Ateneu i deixa parlar al cor.

Clar queda l'esforç que tocarà fer. Pocs serien capaços però molts serien sabedors. És hora que aixequem el cap. Duc setmanes dient-me com de ràpid passa la vida i amb quina força. Et colpeja i tant li és, ja que d'això es tracta. I tu? Ni t'inmutes. Per què? Perquè ets fort. Em consola i em gratifica l'actuació personal. Ja no m'importa allò que fas o deixes de fer. Jo sóc qui sóc, i en els moments més complexes, aparec. Per què? Perquè segueixo el cor, i sé que estic fent bé.

Infinitament ens equivoquem, però poques voltes ho reconeixem. La triple 'A'...assumir, acatar i afrontar. Veniu, problemes. Veniu, pensaments. Veniu, que ací estem i és impossible superar-nos. El mur és massa fort, el ciment està fet d'estima personal. I és que sóc capaç d'anar al infinit, però prefereixo pensar infinitament en la gratitud.

Emocionalment.

Sempre, absolutament sempre, surt el sol. Ja poden vindre moments complexes, ja poden apropar-se problemes, però no patiu. Tot té solució si nosaltres ens ho proposem.

Constantment sofrirem, en tota mesura. Enfront això, hem d'enfortir-nos. Ningú és sabedor del destí, ningú coneix el futur. Malgrat això, no hem d'ancorar-nos en el passat. Hem de fer cas al present. Hem d'anar amb cura.

Molts busquen la perfecció, però a voltes la busquen incorrectament. Està bé fer les coses amb un objectiu, i està bé voler complir eixe objectiu d'una manera immillorable. Però compte, de vegades entrem en l'error. Buscar la perfecció no implica no equivocar-se. Errar és de mestres, errar és aprendre, i aprendre és millorar. No tots ens adonem però tots els errors porten al mateix destí, el destí de la superació. No hem de tindre por als problemes, no hem d'acovardir-nos davant un possible fi.

Superar-se a un mateix està lligat a la confiança personal. Saber que ha arribat la fi d'una etapa és important, però saber que ets capaç de superar-ho és important i útil, molt útil. Amb tota una vida per davant, seria de covard no voler gaudir-la. Jeu a terra tu i la teva dignitat. Plora, desfoga't, recorda i assimila. Quan t'apareguin pensaments, no canvies de pensar, afronta'ls i seràs més fort.

Ni rencor ni ressentiment, gratitud per una etapa ja viscuda i sobretot gratitud per haver après. Tots aquells defectes m'estan servint i m'estan enorgullint. És ara quan parlo en singular, perquè per molta empatia d'altres, no hi ha res com sofrir un sol.

I és que penso molt, a voltes massa, però ja sabeu que diuen...qui no es consola és perquè no vol. O tal vegada perquè no pot, hé ací la intel·ligència emocional de cadascú.

Sobreviure.

És ja una qüestió de necessitat. Si no ho faig jo, qui ho farà per mi? Per moltes pedres que hagin en el camí, he d'acatar-ho i assumir-ho. Tots ens mereixem una segona oportunitat. I ja no parlo de la resta, parlo d'un mateix.

Tota una vida sent i sentint, tota una vida vivint. Ara, ha arribat el moment. Sobreviure forma part de l'essència, i si no ho fem, què serà de nosaltres? Errades i errades, però res ens atura. Nosaltres som qui som. He passat de parlar en singular a plural. Per què? Som tots els que ens equivoquem i som tots els que ens perdonem.

Per molt que caiguis, tot continuarà. Quatre lletres i una paraula poden amb tot. Poden més que amb tota la influència de la resta. Orelles que escolten sempre però que haurien de passar de tant en tant. Al meu cor hi ha una pluja d'estels i al meu cap pensaments simultanis. No vull una història perfecta, només vull ser jo mateix, efectuar el canvi necessari i ser feliç fent feliç.

Hui en dia, sobreviure és ineludible, ja que...si no visquéssim, no sobreviuríem, però, sobreviurien els altres sabent que ja no existim?

Tres.

Li vaig donar la mà. I què? Ara són altres els pensaments que l'envolten...

Què ha sigut de tot allò? S'ha esfumat en un tres i no res. Resignació i tal vegada traïció. Era un pacte moral, una història amb un final, un final inesperat. Penediment? Potser. Jo no sé res, he fet tot el que he pogut.

Pocs empatitzaran, pocs comprendran allò que em passa pel cap. Ara sé que he perdut un diamant molt valuós. Però després de la tempesta arriva la calma. A voltes penso que ni jo em conec,

Toca passar pàgina, toca centrar-se i veure com uns creixen i altres simplement s'encaixen.

Dos.

Sóc de l'once. Es sap, però no es té en compte. Semblo el malvat d'aquesta interminable (fins fa poc) pel·lícula. No es fa cap tipus de balança, estem acostumbrats a altres actituds més còmodes. Solem quedar-mos amb tot allò dolent, des de sempre.

Em preocupa que molts i moltes abandonen el vaixell abans d'hora. Tant costa un poc d'aguant? Tenim l'hàbit de queixar-mos per tot, de no valorar bé allò que tenim, però no tenim l'hàbit de buscar una solució. Normalment, si poques voltes han hagut tempestes fortes, no té perquè vindre l'apocalipsi de cop i volta. A problemes, solucions. A qüestions, respostes. A inconvenients, posem tots de la nostra part.

Tot és experiència, tot és viure-ho. Mai m'ho hagués imaginat, però és així. Errors i equivocacions que venen i s'emporten tot, però tot. Hem arrivat a un punt que preferim escoltar a la resta que escoltar el nostre cor, hem arrivat a un punt que preferim tirar la tovalla que lluitar pel que volem. I sobretot, hem arrivat a un punt on no ens posem en la pell de l'altre, o si ens posem, és simplement per enorgullir-mos.

U.

Pensava que seria més fàcil, però no. Em sento feble, sense cap base que em protegeixi. Estic tot sol en un món on habitava des de fa temps. Ara, tinc el recolzament de molts. Ara, abans, en un futur, seré el mateix. La meva essència no canvia ni canviarà.

Les adversitats foren creades per ser superades. Encara que molts dubteu, van ser creades per així ajudar a l'ésser. Sense elles, nosaltres no ens enfortiriem amb el pas del temps.

Estic orgullós d'haver anteposat els valors a l'orgull. Sé qui sóc, i com sóc. Sé que tot costa, i que tot esforç té la seva recompensa. Tal vegada el destí m'estigui guardant un lloc. On? No ho sé, el futur és impredictible.

Estava i estic en un estat de gratitud constant. Abans, per uns motius, ara, per uns altres. Segueixo la meva línia, Tinc tres pilars fonamentals. És cert que ara m'adono més de tot, de tot allò que es va volatilitzar, però tant és, Em servirà per al futur, per aprendre, res més.

Sóc fort i a l'hora feble. Em costa però em veig capacitat. I com digué Castuera-Micher, "quan un sacseja el calaix dels records, són els records els que acaben sacsejant a un".

Actualment.

Tinc el suport de pocs, tal vegada de ningú. Tant sols demano...massa, potser.

Sé que tot allò és prou complicat, ni amb optimisme. Arrenco sol, sense gent. També sense companys, sense enemics. Sense aliats que em delaten a les esquenes, que mostren al poble tot allò que faig, tot allò dolent. Sóc dels pocs que esclata tard, sense pressa.

Estic deixant anar la mà, veig el tarannà de cadascú. Qui calla, atorga. Però no sempre.

Veig l'horitzó. Veig com molts m'han fallat. Veig com veu i veu com veig. Paràlisi mental, por.
Pensava que ho tenia tot i ara ja no tinc res. Com ha de sabre la victòria des de baix? Començant de zero, sense obstacles ni objectius.

Antany, anhel. Conjuntes i coordinades, ho trobo a faltar. Ara sóc jo el que pateix. Ara sóc jo qui té la ment desordenada, qui no té les coses clares. Ara és ell el que veu com va el camí i de quines armes disposem. Camino sense rumb, perdut entre la multitud. Milers de persones iguals, amb patiment per res. Donaria el que fos per tornar-hi. Ho dessitjo.

Ara em toca començar de nou, sense preocupacions. Ser qui sóc, no un altre. Riure i gaudir, però també conscienciar-me de tot allò mal fet, del passat inesborrable.

Units.

Siguem forts, el món no s'acaba.

Tot això passa perquè ha de passar. El destí és inexorable i ningú hi pot fer res. Les adversitats es fan petites amb el pas del temps i el nostre cor s'aprofundeix cada cop més en el món de l'amargura i la tristesa temps.

La vida, un regal o quelcom prestat, però no per ser tornat. O tal vegada sí, qui sap. Com diria Hamlet, no sé que hi ha darrere allò anomenat mort. Has de ser summament fort, però també conscient.

Poca gent conseguirà entendre el dia a dia amb plenitud. En només un segon pots arribar a perdre una persona totalment important. I es que, qui ho diria? Qui s'imagina el que passarà en un futur? Al principi tot es complica, la cosa es fa impossible. Ningú veu les coses fàcils, i menys en situacions difícils.

Tant sols em queda dir una cosa, reitar el tema principal. Fem un espai en el nostre cor, que la força innata resurgeixi per poder vènçer els problemes.

Digne del paradís, fregant amb els dits el cel, un dia marxa sense res a dir, i encara busques una comprensió. Resulta fàcil donar explicacions, buscar una resposta completa, però com sempre dic, busquem l'equilibri, que tant necessari és per oblidar recordant.

Estimada, estimadíssima.

Sense tu, abans no era ningú. Marxava pel carrer amb la sensació de que em faltava alguna cosa. Tal vegada canviar d'aires, tal vegada provar l'èxtasi. No ho sé, gairebé no m'ho plantejo. Tant sols m'ho qüestiono buscant una solució, com de costum.

Vaig ser un atemorit, és així. Ningú em digué el que havia de fer i jo em vaig menjar el cap. Front el dubte, sempre negatiu. Doncs jo vaig fer el contrari. Et vaig deixar escapar sense dolor i amb sang freda. El vent m'indicava on marxaries i què et depararia el futur, encara que ara ho puc sabre tot. Felicitat mil·limètrica, narrada amb detalls, Tants plans de futur per res. Ara, és normal i comprensible que ens penedim. Fórem dos diamants units pel mateix valor i ara som dues marietes a la recerca de l'equilibri tant famós.

Què haguéssim hagut de fer? Encara anhelo la teua olor, eixe somriure que em despertava al matí sense estar present. El poder complaure'm cada segon amb una caricia o una paraula. Sublim. Magnífic. Il·lusionant. Esperançador. Emocionant. Fulminant. Sense adonar-mos vam finalitzar amb tot. Dues flors que s'estimaven, que miraven al sol juntes. Ara recordo els moments viscuts i penso molt, massa. Sé que ho vaig fer malament, però pitjor no assabentant-m'hi. Qui era en aquell temps? Una persona sense metes, sense finalitats a perseguir. Era un més en la lliuta contra...el que fos, estava necessitat.

Necessitat de veure't i sentir de nou aquell alè que tant m'agradava i m'agrada. Encara conservo les orelles perquè em diguis com m'estimes. I es que, amb el pas del temps, un s'adona de moltes coses, i sobretot del cor, de la seua immensa profunditat.

Dia mundial contra el càncer.

Una paraula, sis lletres, dues síl·labes i més de 10 milions de morts. Simplement, càncer.

Tumor maligne, dur o ulcerós, que tendeix a envair i detruir els teixits orgànics circumdants. Ja sigui de pulmó, de fetge, d'estómac, de còlon o de mama, el càncer és una enfermetat practicament mortal. Hui, quatre de febrer, em disposo a mostrar-vos una reflexió més sobre aquesta malaltia que tantes vides arrabassa.

A voltes, no som conscients de la importància de la vida. Aquesta és tot un regal que no ens demana res a canvi. Nosaltres, clients de la existència, només pensem en viure, no en les conseqüències, ni tampoc en els paràmetres. Molts tenen una visió de la vida peculiar. Viuen amb adrenalina, amb serenitat, amb carpe diem, amb sol·litud. D'altres, tant sols viuen per viure. D'altres, tant sols busquen la felicitat de manera equívoca. Hi ha formes i formes de viure, però sols una de veure la realitat. 

Clar està que desconeixem el final de la vida. Clar està que existeix la mort. Clar està que ningú pot el·ludir-la. I clar està que hi ha pedres que t'ajuden a arribar a la fi. En qüestió de segons, veus com uns ulls es tanquen, i saps que no es tornaran a obrir. No saps on va, ni si tornarà, però sí saps que ho passaràs fatal. Ni els tractaments junt amb les pregàries arribaran a curar quelcom que mata. Però no sols destrueix una vida, també moltíssimes forces. Sortir-se'n és complexe, molt complexe. Mai hagués imaginat com una malaltia destruiria tants regals efímers i tantes families, però mai hagués imaginat tampoc com una malaltia enfortiria tant una persona. És dur trobar el positivisme quan sents la pèrdua d'algú, és dur veure com un mecanisme deixa de funcionar, com un tumor diminut ha vençut un cor gegant. 

Milions de cors trencats i milions de llàgrimes per allò que ha d'arribar algun dia. Encara ningú ha trobat la solució, encara ningú ha vist el camí que il·luminaria eixe túnel tan fosc pel qual ningú vol entrar, encara que sigui inevitable, però si algú algun cop troba una resposta, simplement, gràcies, de tot cor.