Actualment.

Tinc el suport de pocs, tal vegada de ningú. Tant sols demano...massa, potser.

Sé que tot allò és prou complicat, ni amb optimisme. Arrenco sol, sense gent. També sense companys, sense enemics. Sense aliats que em delaten a les esquenes, que mostren al poble tot allò que faig, tot allò dolent. Sóc dels pocs que esclata tard, sense pressa.

Estic deixant anar la mà, veig el tarannà de cadascú. Qui calla, atorga. Però no sempre.

Veig l'horitzó. Veig com molts m'han fallat. Veig com veu i veu com veig. Paràlisi mental, por.
Pensava que ho tenia tot i ara ja no tinc res. Com ha de sabre la victòria des de baix? Començant de zero, sense obstacles ni objectius.

Antany, anhel. Conjuntes i coordinades, ho trobo a faltar. Ara sóc jo el que pateix. Ara sóc jo qui té la ment desordenada, qui no té les coses clares. Ara és ell el que veu com va el camí i de quines armes disposem. Camino sense rumb, perdut entre la multitud. Milers de persones iguals, amb patiment per res. Donaria el que fos per tornar-hi. Ho dessitjo.

Ara em toca començar de nou, sense preocupacions. Ser qui sóc, no un altre. Riure i gaudir, però també conscienciar-me de tot allò mal fet, del passat inesborrable.