Sobreviure.

És ja una qüestió de necessitat. Si no ho faig jo, qui ho farà per mi? Per moltes pedres que hagin en el camí, he d'acatar-ho i assumir-ho. Tots ens mereixem una segona oportunitat. I ja no parlo de la resta, parlo d'un mateix.

Tota una vida sent i sentint, tota una vida vivint. Ara, ha arribat el moment. Sobreviure forma part de l'essència, i si no ho fem, què serà de nosaltres? Errades i errades, però res ens atura. Nosaltres som qui som. He passat de parlar en singular a plural. Per què? Som tots els que ens equivoquem i som tots els que ens perdonem.

Per molt que caiguis, tot continuarà. Quatre lletres i una paraula poden amb tot. Poden més que amb tota la influència de la resta. Orelles que escolten sempre però que haurien de passar de tant en tant. Al meu cor hi ha una pluja d'estels i al meu cap pensaments simultanis. No vull una història perfecta, només vull ser jo mateix, efectuar el canvi necessari i ser feliç fent feliç.

Hui en dia, sobreviure és ineludible, ja que...si no visquéssim, no sobreviuríem, però, sobreviurien els altres sabent que ja no existim?

Tres.

Li vaig donar la mà. I què? Ara són altres els pensaments que l'envolten...

Què ha sigut de tot allò? S'ha esfumat en un tres i no res. Resignació i tal vegada traïció. Era un pacte moral, una història amb un final, un final inesperat. Penediment? Potser. Jo no sé res, he fet tot el que he pogut.

Pocs empatitzaran, pocs comprendran allò que em passa pel cap. Ara sé que he perdut un diamant molt valuós. Però després de la tempesta arriva la calma. A voltes penso que ni jo em conec,

Toca passar pàgina, toca centrar-se i veure com uns creixen i altres simplement s'encaixen.

Dos.

Sóc de l'once. Es sap, però no es té en compte. Semblo el malvat d'aquesta interminable (fins fa poc) pel·lícula. No es fa cap tipus de balança, estem acostumbrats a altres actituds més còmodes. Solem quedar-mos amb tot allò dolent, des de sempre.

Em preocupa que molts i moltes abandonen el vaixell abans d'hora. Tant costa un poc d'aguant? Tenim l'hàbit de queixar-mos per tot, de no valorar bé allò que tenim, però no tenim l'hàbit de buscar una solució. Normalment, si poques voltes han hagut tempestes fortes, no té perquè vindre l'apocalipsi de cop i volta. A problemes, solucions. A qüestions, respostes. A inconvenients, posem tots de la nostra part.

Tot és experiència, tot és viure-ho. Mai m'ho hagués imaginat, però és així. Errors i equivocacions que venen i s'emporten tot, però tot. Hem arrivat a un punt que preferim escoltar a la resta que escoltar el nostre cor, hem arrivat a un punt que preferim tirar la tovalla que lluitar pel que volem. I sobretot, hem arrivat a un punt on no ens posem en la pell de l'altre, o si ens posem, és simplement per enorgullir-mos.

U.

Pensava que seria més fàcil, però no. Em sento feble, sense cap base que em protegeixi. Estic tot sol en un món on habitava des de fa temps. Ara, tinc el recolzament de molts. Ara, abans, en un futur, seré el mateix. La meva essència no canvia ni canviarà.

Les adversitats foren creades per ser superades. Encara que molts dubteu, van ser creades per així ajudar a l'ésser. Sense elles, nosaltres no ens enfortiriem amb el pas del temps.

Estic orgullós d'haver anteposat els valors a l'orgull. Sé qui sóc, i com sóc. Sé que tot costa, i que tot esforç té la seva recompensa. Tal vegada el destí m'estigui guardant un lloc. On? No ho sé, el futur és impredictible.

Estava i estic en un estat de gratitud constant. Abans, per uns motius, ara, per uns altres. Segueixo la meva línia, Tinc tres pilars fonamentals. És cert que ara m'adono més de tot, de tot allò que es va volatilitzar, però tant és, Em servirà per al futur, per aprendre, res més.

Sóc fort i a l'hora feble. Em costa però em veig capacitat. I com digué Castuera-Micher, "quan un sacseja el calaix dels records, són els records els que acaben sacsejant a un".