És ja una qüestió de necessitat. Si no ho faig jo, qui ho farà per mi? Per moltes pedres que hagin en el camí, he d'acatar-ho i assumir-ho. Tots ens mereixem una segona oportunitat. I ja no parlo de la resta, parlo d'un mateix.
Tota una vida sent i sentint, tota una vida vivint. Ara, ha arribat el moment. Sobreviure forma part de l'essència, i si no ho fem, què serà de nosaltres? Errades i errades, però res ens atura. Nosaltres som qui som. He passat de parlar en singular a plural. Per què? Som tots els que ens equivoquem i som tots els que ens perdonem.
Per molt que caiguis, tot continuarà. Quatre lletres i una paraula poden amb tot. Poden més que amb tota la influència de la resta. Orelles que escolten sempre però que haurien de passar de tant en tant. Al meu cor hi ha una pluja d'estels i al meu cap pensaments simultanis. No vull una història perfecta, només vull ser jo mateix, efectuar el canvi necessari i ser feliç fent feliç.
Hui en dia, sobreviure és ineludible, ja que...si no visquéssim, no sobreviuríem, però, sobreviurien els altres sabent que ja no existim?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada