Una mirada al present.

És el que hi ha. Naixem per tindre un final, però també per passar per un present. Presents que a voltes fan mal, però segueixen sent presents.

De tot es surt, quan un menys s'ho espera. Nosaltres només volem nadar, només volem fluir per aigues, aigues que de vegades són perilloses, però no ho aparenten. Estem plens d'energia, de ganes de sobreviure a qualsevol adversitat, dintre o fora de l'aigua. Estem preparats per servir a qui necessite ajuda, a qui necessite una mà, a qui necessite sentir allò que anomenem estima. Per moltes pedres que puguem trobar, el riu seguirà fluint, i arribarà un moment on tal vegada prenguem mal. En eixa més que probable situació, riguem. Sí, riguem. Riguem perquè ens hem equivocat, hem après. Riguem perquè som cada dia més forts, perquè volem, perquè podem, perquè ho necessitem. Riguem perquè el riure és la millor arma en front la multitud de problemes que ens ofereix la vida.

Traguem eixe caràcter que ens defineix, eixa força interna que ens protegeix, eixe cor que ens lliga a les passions. Traguem les millors eines per administrar l'orgull, l'ira i algun que altre possible pensament. Siguem freds, gèlids, i mirem de mostrar allò que sentim, allò que volem deixar escapar. Tot naix, però tot mor. Tot comença, però tot acaba. Tota oportunitat pot esfumar-se en qualsevol segon, per qualsevol motiu. Tot sentiment pot desaparèixer per molt que al subjecte li dolgue.
Tots podem plorar, però sobretot, tots podem RIURE.

Res ho supera.

Un altre cop més, el vent de la solitut abasta el nostre cos. Som normalment responsables de tots els canvis, però quan no sabem perquè ocorren les coses, tendim a vilipendiar la nostre ment a través del nostre cos. Senyores i senyors, això no és ni serà just.

Després de tants d'anys, la petúnia, amb tiges febles i primes, comença a marcir. Les altres flors observen atentament la pèrdua i es qüestionen reiteradament per què. Sense embuts puc dir que la pregunta és senzilla, però la respota encara ho és més. Podríem fer ús d'alguns tòpics sobre la vida, podríem posar-nos filosòfics, però ho veig defugible.

Atents: quan l'estima que sents per algú és tan àmplia que arribes a sofrir tot el que li ocorre a l'altra persona com si t'ocorregués a tu, en eixe moment és quan podem comparar-nos amb una flor. Quan l'aroma que desprèn una flor ja no és aquell aroma que enamora, posem fi a una (meravellosa) història. Eixe aroma forma part del passat, i eixe present que ara és passat ho és degut a la ment. La nostra ment s'equivoca, no sempre és sàvia. És cert que hem de fer ús d'ella i del cor, però també és cert que hem de saber quan fer ús de cadascuna. Eixe aroma ja no és el que era per algun que altre motiu, i si no hi ha un motiu coherent, no us preocupeu, tard o d'hora la llum ens acaba il·luminant a tots.

Per mi, quan acaba una història, acaba també una vida; quan acaba un aroma, acaba també una estima; i quan mor una flor, dóna pas a un altra. No us angoixeu si tot es trenca, si res surt bé, si doneu però no rebeu, tot aroma acaba tornant.

Allò que és nostre no ens ho traurà ningú, per molt feble que sigui la petúnia. Però siguem clars i valents, el vent de la solitut vindrà, però a l'aroma res el supera.

Indecisió.

És per la gran majoria la vida un regal? Potser. Almenys per mi, sí. Som nosaltres els que hem d'utilitzar-la? Òbviament. Ara bé, res és fàcil. Molts fem ús d'ella però a sovint d'una manera incorrecta.

La indecisió és a voltes un gran inconvenient. T'atures a pensar i veus com gaudeixes d'un present més que decent, però el que no veus és la clemència. Penses que ho tens tot i en res ho perds. Per què? Doncs en aquest cas, per indecisió. Moltes veus ataquen i amb un objectiu clar. Tot i això, el cor és qui té el poder...o això vull pensar. Si no segueixes al cor és per falta de decisió, i si no saps que triar, sempre acabes amb el camí més fàcil. Asseguro que el camí més fàcil és el més enganyós. Per prendre'l pots acabar atacant l'ètica i la moral, encara que a molts això no els importa...

Com superar això? No ho sé, no ho tinc clar...Vaja, jo també sóc indecís. Però, no importa. Per què? Perquè tot està en la ment. Ahir deia blanc i avui dic negre? Sí, però en l'aspecte quotidià. En un període d'una estima longeva no pots caure en la indecisió. I si veus que vas a caure, per molt que ho vegis estrany, segueix el cor.

La ment és un dels motors de la nostra capacitat, i la seva tasca és fer que funcionem. Tanmateix, amb ella podem actuar malament. Sempre que volem arribar on fa mal, utilitzem la ment...però sempre que no volem sofrir, ens ataca. La ment, plenipotenciària dia rere dia, és capaç d'ajudar-nos a superar un problema, és capaç de crear un problema però recordeu, també és capaç d'aconseguir que no l'oblidem.

Infinit.

Hi ha de tot un poc. Sempre es dóna, poques voltes es rep. De cop i volta, arriba. Un cop dur, molt dur. Què en farem? No ho sé ni ho sap. El cor és savi, però a voltes et pot dur pel camí erroni.

Després d'algunes errades, després d'assumir certs punts, toca tornar al procés. Pareixia que sortia el sol, però no. Tot fou un intent fallit. Gràcia? Cap, evidenment. Ara cal trobar una resposta per demà, si no, no serem lliures mentalment. Siguem feliços i observem com el temps passa davant nostre. Si uns s'equivoquen, que aprenguin els de l'exterior. Ateneu i deixa parlar al cor.

Clar queda l'esforç que tocarà fer. Pocs serien capaços però molts serien sabedors. És hora que aixequem el cap. Duc setmanes dient-me com de ràpid passa la vida i amb quina força. Et colpeja i tant li és, ja que d'això es tracta. I tu? Ni t'inmutes. Per què? Perquè ets fort. Em consola i em gratifica l'actuació personal. Ja no m'importa allò que fas o deixes de fer. Jo sóc qui sóc, i en els moments més complexes, aparec. Per què? Perquè segueixo el cor, i sé que estic fent bé.

Infinitament ens equivoquem, però poques voltes ho reconeixem. La triple 'A'...assumir, acatar i afrontar. Veniu, problemes. Veniu, pensaments. Veniu, que ací estem i és impossible superar-nos. El mur és massa fort, el ciment està fet d'estima personal. I és que sóc capaç d'anar al infinit, però prefereixo pensar infinitament en la gratitud.

Emocionalment.

Sempre, absolutament sempre, surt el sol. Ja poden vindre moments complexes, ja poden apropar-se problemes, però no patiu. Tot té solució si nosaltres ens ho proposem.

Constantment sofrirem, en tota mesura. Enfront això, hem d'enfortir-nos. Ningú és sabedor del destí, ningú coneix el futur. Malgrat això, no hem d'ancorar-nos en el passat. Hem de fer cas al present. Hem d'anar amb cura.

Molts busquen la perfecció, però a voltes la busquen incorrectament. Està bé fer les coses amb un objectiu, i està bé voler complir eixe objectiu d'una manera immillorable. Però compte, de vegades entrem en l'error. Buscar la perfecció no implica no equivocar-se. Errar és de mestres, errar és aprendre, i aprendre és millorar. No tots ens adonem però tots els errors porten al mateix destí, el destí de la superació. No hem de tindre por als problemes, no hem d'acovardir-nos davant un possible fi.

Superar-se a un mateix està lligat a la confiança personal. Saber que ha arribat la fi d'una etapa és important, però saber que ets capaç de superar-ho és important i útil, molt útil. Amb tota una vida per davant, seria de covard no voler gaudir-la. Jeu a terra tu i la teva dignitat. Plora, desfoga't, recorda i assimila. Quan t'apareguin pensaments, no canvies de pensar, afronta'ls i seràs més fort.

Ni rencor ni ressentiment, gratitud per una etapa ja viscuda i sobretot gratitud per haver après. Tots aquells defectes m'estan servint i m'estan enorgullint. És ara quan parlo en singular, perquè per molta empatia d'altres, no hi ha res com sofrir un sol.

I és que penso molt, a voltes massa, però ja sabeu que diuen...qui no es consola és perquè no vol. O tal vegada perquè no pot, hé ací la intel·ligència emocional de cadascú.

Sobreviure.

És ja una qüestió de necessitat. Si no ho faig jo, qui ho farà per mi? Per moltes pedres que hagin en el camí, he d'acatar-ho i assumir-ho. Tots ens mereixem una segona oportunitat. I ja no parlo de la resta, parlo d'un mateix.

Tota una vida sent i sentint, tota una vida vivint. Ara, ha arribat el moment. Sobreviure forma part de l'essència, i si no ho fem, què serà de nosaltres? Errades i errades, però res ens atura. Nosaltres som qui som. He passat de parlar en singular a plural. Per què? Som tots els que ens equivoquem i som tots els que ens perdonem.

Per molt que caiguis, tot continuarà. Quatre lletres i una paraula poden amb tot. Poden més que amb tota la influència de la resta. Orelles que escolten sempre però que haurien de passar de tant en tant. Al meu cor hi ha una pluja d'estels i al meu cap pensaments simultanis. No vull una història perfecta, només vull ser jo mateix, efectuar el canvi necessari i ser feliç fent feliç.

Hui en dia, sobreviure és ineludible, ja que...si no visquéssim, no sobreviuríem, però, sobreviurien els altres sabent que ja no existim?

Tres.

Li vaig donar la mà. I què? Ara són altres els pensaments que l'envolten...

Què ha sigut de tot allò? S'ha esfumat en un tres i no res. Resignació i tal vegada traïció. Era un pacte moral, una història amb un final, un final inesperat. Penediment? Potser. Jo no sé res, he fet tot el que he pogut.

Pocs empatitzaran, pocs comprendran allò que em passa pel cap. Ara sé que he perdut un diamant molt valuós. Però després de la tempesta arriva la calma. A voltes penso que ni jo em conec,

Toca passar pàgina, toca centrar-se i veure com uns creixen i altres simplement s'encaixen.