Infinit.

Hi ha de tot un poc. Sempre es dóna, poques voltes es rep. De cop i volta, arriba. Un cop dur, molt dur. Què en farem? No ho sé ni ho sap. El cor és savi, però a voltes et pot dur pel camí erroni.

Després d'algunes errades, després d'assumir certs punts, toca tornar al procés. Pareixia que sortia el sol, però no. Tot fou un intent fallit. Gràcia? Cap, evidenment. Ara cal trobar una resposta per demà, si no, no serem lliures mentalment. Siguem feliços i observem com el temps passa davant nostre. Si uns s'equivoquen, que aprenguin els de l'exterior. Ateneu i deixa parlar al cor.

Clar queda l'esforç que tocarà fer. Pocs serien capaços però molts serien sabedors. És hora que aixequem el cap. Duc setmanes dient-me com de ràpid passa la vida i amb quina força. Et colpeja i tant li és, ja que d'això es tracta. I tu? Ni t'inmutes. Per què? Perquè ets fort. Em consola i em gratifica l'actuació personal. Ja no m'importa allò que fas o deixes de fer. Jo sóc qui sóc, i en els moments més complexes, aparec. Per què? Perquè segueixo el cor, i sé que estic fent bé.

Infinitament ens equivoquem, però poques voltes ho reconeixem. La triple 'A'...assumir, acatar i afrontar. Veniu, problemes. Veniu, pensaments. Veniu, que ací estem i és impossible superar-nos. El mur és massa fort, el ciment està fet d'estima personal. I és que sóc capaç d'anar al infinit, però prefereixo pensar infinitament en la gratitud.