Un altre cop més, el vent de la solitut abasta el nostre cos. Som normalment responsables de tots els canvis, però quan no sabem perquè ocorren les coses, tendim a vilipendiar la nostre ment a través del nostre cos. Senyores i senyors, això no és ni serà just.
Després de tants d'anys, la petúnia, amb tiges febles i primes, comença a marcir. Les altres flors observen atentament la pèrdua i es qüestionen reiteradament per què. Sense embuts puc dir que la pregunta és senzilla, però la respota encara ho és més. Podríem fer ús d'alguns tòpics sobre la vida, podríem posar-nos filosòfics, però ho veig defugible.
Atents: quan l'estima que sents per algú és tan àmplia que arribes a sofrir tot el que li ocorre a l'altra persona com si t'ocorregués a tu, en eixe moment és quan podem comparar-nos amb una flor. Quan l'aroma que desprèn una flor ja no és aquell aroma que enamora, posem fi a una (meravellosa) història. Eixe aroma forma part del passat, i eixe present que ara és passat ho és degut a la ment. La nostra ment s'equivoca, no sempre és sàvia. És cert que hem de fer ús d'ella i del cor, però també és cert que hem de saber quan fer ús de cadascuna. Eixe aroma ja no és el que era per algun que altre motiu, i si no hi ha un motiu coherent, no us preocupeu, tard o d'hora la llum ens acaba il·luminant a tots.
Per mi, quan acaba una història, acaba també una vida; quan acaba un aroma, acaba també una estima; i quan mor una flor, dóna pas a un altra. No us angoixeu si tot es trenca, si res surt bé, si doneu però no rebeu, tot aroma acaba tornant.
Allò que és nostre no ens ho traurà ningú, per molt feble que sigui la petúnia. Però siguem clars i valents, el vent de la solitut vindrà, però a l'aroma res el supera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada