Infinit.

Hi ha de tot un poc. Sempre es dóna, poques voltes es rep. De cop i volta, arriba. Un cop dur, molt dur. Què en farem? No ho sé ni ho sap. El cor és savi, però a voltes et pot dur pel camí erroni.

Després d'algunes errades, després d'assumir certs punts, toca tornar al procés. Pareixia que sortia el sol, però no. Tot fou un intent fallit. Gràcia? Cap, evidenment. Ara cal trobar una resposta per demà, si no, no serem lliures mentalment. Siguem feliços i observem com el temps passa davant nostre. Si uns s'equivoquen, que aprenguin els de l'exterior. Ateneu i deixa parlar al cor.

Clar queda l'esforç que tocarà fer. Pocs serien capaços però molts serien sabedors. És hora que aixequem el cap. Duc setmanes dient-me com de ràpid passa la vida i amb quina força. Et colpeja i tant li és, ja que d'això es tracta. I tu? Ni t'inmutes. Per què? Perquè ets fort. Em consola i em gratifica l'actuació personal. Ja no m'importa allò que fas o deixes de fer. Jo sóc qui sóc, i en els moments més complexes, aparec. Per què? Perquè segueixo el cor, i sé que estic fent bé.

Infinitament ens equivoquem, però poques voltes ho reconeixem. La triple 'A'...assumir, acatar i afrontar. Veniu, problemes. Veniu, pensaments. Veniu, que ací estem i és impossible superar-nos. El mur és massa fort, el ciment està fet d'estima personal. I és que sóc capaç d'anar al infinit, però prefereixo pensar infinitament en la gratitud.

Emocionalment.

Sempre, absolutament sempre, surt el sol. Ja poden vindre moments complexes, ja poden apropar-se problemes, però no patiu. Tot té solució si nosaltres ens ho proposem.

Constantment sofrirem, en tota mesura. Enfront això, hem d'enfortir-nos. Ningú és sabedor del destí, ningú coneix el futur. Malgrat això, no hem d'ancorar-nos en el passat. Hem de fer cas al present. Hem d'anar amb cura.

Molts busquen la perfecció, però a voltes la busquen incorrectament. Està bé fer les coses amb un objectiu, i està bé voler complir eixe objectiu d'una manera immillorable. Però compte, de vegades entrem en l'error. Buscar la perfecció no implica no equivocar-se. Errar és de mestres, errar és aprendre, i aprendre és millorar. No tots ens adonem però tots els errors porten al mateix destí, el destí de la superació. No hem de tindre por als problemes, no hem d'acovardir-nos davant un possible fi.

Superar-se a un mateix està lligat a la confiança personal. Saber que ha arribat la fi d'una etapa és important, però saber que ets capaç de superar-ho és important i útil, molt útil. Amb tota una vida per davant, seria de covard no voler gaudir-la. Jeu a terra tu i la teva dignitat. Plora, desfoga't, recorda i assimila. Quan t'apareguin pensaments, no canvies de pensar, afronta'ls i seràs més fort.

Ni rencor ni ressentiment, gratitud per una etapa ja viscuda i sobretot gratitud per haver après. Tots aquells defectes m'estan servint i m'estan enorgullint. És ara quan parlo en singular, perquè per molta empatia d'altres, no hi ha res com sofrir un sol.

I és que penso molt, a voltes massa, però ja sabeu que diuen...qui no es consola és perquè no vol. O tal vegada perquè no pot, hé ací la intel·ligència emocional de cadascú.

Sobreviure.

És ja una qüestió de necessitat. Si no ho faig jo, qui ho farà per mi? Per moltes pedres que hagin en el camí, he d'acatar-ho i assumir-ho. Tots ens mereixem una segona oportunitat. I ja no parlo de la resta, parlo d'un mateix.

Tota una vida sent i sentint, tota una vida vivint. Ara, ha arribat el moment. Sobreviure forma part de l'essència, i si no ho fem, què serà de nosaltres? Errades i errades, però res ens atura. Nosaltres som qui som. He passat de parlar en singular a plural. Per què? Som tots els que ens equivoquem i som tots els que ens perdonem.

Per molt que caiguis, tot continuarà. Quatre lletres i una paraula poden amb tot. Poden més que amb tota la influència de la resta. Orelles que escolten sempre però que haurien de passar de tant en tant. Al meu cor hi ha una pluja d'estels i al meu cap pensaments simultanis. No vull una història perfecta, només vull ser jo mateix, efectuar el canvi necessari i ser feliç fent feliç.

Hui en dia, sobreviure és ineludible, ja que...si no visquéssim, no sobreviuríem, però, sobreviurien els altres sabent que ja no existim?

Tres.

Li vaig donar la mà. I què? Ara són altres els pensaments que l'envolten...

Què ha sigut de tot allò? S'ha esfumat en un tres i no res. Resignació i tal vegada traïció. Era un pacte moral, una història amb un final, un final inesperat. Penediment? Potser. Jo no sé res, he fet tot el que he pogut.

Pocs empatitzaran, pocs comprendran allò que em passa pel cap. Ara sé que he perdut un diamant molt valuós. Però després de la tempesta arriva la calma. A voltes penso que ni jo em conec,

Toca passar pàgina, toca centrar-se i veure com uns creixen i altres simplement s'encaixen.

Dos.

Sóc de l'once. Es sap, però no es té en compte. Semblo el malvat d'aquesta interminable (fins fa poc) pel·lícula. No es fa cap tipus de balança, estem acostumbrats a altres actituds més còmodes. Solem quedar-mos amb tot allò dolent, des de sempre.

Em preocupa que molts i moltes abandonen el vaixell abans d'hora. Tant costa un poc d'aguant? Tenim l'hàbit de queixar-mos per tot, de no valorar bé allò que tenim, però no tenim l'hàbit de buscar una solució. Normalment, si poques voltes han hagut tempestes fortes, no té perquè vindre l'apocalipsi de cop i volta. A problemes, solucions. A qüestions, respostes. A inconvenients, posem tots de la nostra part.

Tot és experiència, tot és viure-ho. Mai m'ho hagués imaginat, però és així. Errors i equivocacions que venen i s'emporten tot, però tot. Hem arrivat a un punt que preferim escoltar a la resta que escoltar el nostre cor, hem arrivat a un punt que preferim tirar la tovalla que lluitar pel que volem. I sobretot, hem arrivat a un punt on no ens posem en la pell de l'altre, o si ens posem, és simplement per enorgullir-mos.

U.

Pensava que seria més fàcil, però no. Em sento feble, sense cap base que em protegeixi. Estic tot sol en un món on habitava des de fa temps. Ara, tinc el recolzament de molts. Ara, abans, en un futur, seré el mateix. La meva essència no canvia ni canviarà.

Les adversitats foren creades per ser superades. Encara que molts dubteu, van ser creades per així ajudar a l'ésser. Sense elles, nosaltres no ens enfortiriem amb el pas del temps.

Estic orgullós d'haver anteposat els valors a l'orgull. Sé qui sóc, i com sóc. Sé que tot costa, i que tot esforç té la seva recompensa. Tal vegada el destí m'estigui guardant un lloc. On? No ho sé, el futur és impredictible.

Estava i estic en un estat de gratitud constant. Abans, per uns motius, ara, per uns altres. Segueixo la meva línia, Tinc tres pilars fonamentals. És cert que ara m'adono més de tot, de tot allò que es va volatilitzar, però tant és, Em servirà per al futur, per aprendre, res més.

Sóc fort i a l'hora feble. Em costa però em veig capacitat. I com digué Castuera-Micher, "quan un sacseja el calaix dels records, són els records els que acaben sacsejant a un".

Actualment.

Tinc el suport de pocs, tal vegada de ningú. Tant sols demano...massa, potser.

Sé que tot allò és prou complicat, ni amb optimisme. Arrenco sol, sense gent. També sense companys, sense enemics. Sense aliats que em delaten a les esquenes, que mostren al poble tot allò que faig, tot allò dolent. Sóc dels pocs que esclata tard, sense pressa.

Estic deixant anar la mà, veig el tarannà de cadascú. Qui calla, atorga. Però no sempre.

Veig l'horitzó. Veig com molts m'han fallat. Veig com veu i veu com veig. Paràlisi mental, por.
Pensava que ho tenia tot i ara ja no tinc res. Com ha de sabre la victòria des de baix? Començant de zero, sense obstacles ni objectius.

Antany, anhel. Conjuntes i coordinades, ho trobo a faltar. Ara sóc jo el que pateix. Ara sóc jo qui té la ment desordenada, qui no té les coses clares. Ara és ell el que veu com va el camí i de quines armes disposem. Camino sense rumb, perdut entre la multitud. Milers de persones iguals, amb patiment per res. Donaria el que fos per tornar-hi. Ho dessitjo.

Ara em toca començar de nou, sense preocupacions. Ser qui sóc, no un altre. Riure i gaudir, però també conscienciar-me de tot allò mal fet, del passat inesborrable.