Tres.

Li vaig donar la mà. I què? Ara són altres els pensaments que l'envolten...

Què ha sigut de tot allò? S'ha esfumat en un tres i no res. Resignació i tal vegada traïció. Era un pacte moral, una història amb un final, un final inesperat. Penediment? Potser. Jo no sé res, he fet tot el que he pogut.

Pocs empatitzaran, pocs comprendran allò que em passa pel cap. Ara sé que he perdut un diamant molt valuós. Però després de la tempesta arriva la calma. A voltes penso que ni jo em conec,

Toca passar pàgina, toca centrar-se i veure com uns creixen i altres simplement s'encaixen.

Dos.

Sóc de l'once. Es sap, però no es té en compte. Semblo el malvat d'aquesta interminable (fins fa poc) pel·lícula. No es fa cap tipus de balança, estem acostumbrats a altres actituds més còmodes. Solem quedar-mos amb tot allò dolent, des de sempre.

Em preocupa que molts i moltes abandonen el vaixell abans d'hora. Tant costa un poc d'aguant? Tenim l'hàbit de queixar-mos per tot, de no valorar bé allò que tenim, però no tenim l'hàbit de buscar una solució. Normalment, si poques voltes han hagut tempestes fortes, no té perquè vindre l'apocalipsi de cop i volta. A problemes, solucions. A qüestions, respostes. A inconvenients, posem tots de la nostra part.

Tot és experiència, tot és viure-ho. Mai m'ho hagués imaginat, però és així. Errors i equivocacions que venen i s'emporten tot, però tot. Hem arrivat a un punt que preferim escoltar a la resta que escoltar el nostre cor, hem arrivat a un punt que preferim tirar la tovalla que lluitar pel que volem. I sobretot, hem arrivat a un punt on no ens posem en la pell de l'altre, o si ens posem, és simplement per enorgullir-mos.

U.

Pensava que seria més fàcil, però no. Em sento feble, sense cap base que em protegeixi. Estic tot sol en un món on habitava des de fa temps. Ara, tinc el recolzament de molts. Ara, abans, en un futur, seré el mateix. La meva essència no canvia ni canviarà.

Les adversitats foren creades per ser superades. Encara que molts dubteu, van ser creades per així ajudar a l'ésser. Sense elles, nosaltres no ens enfortiriem amb el pas del temps.

Estic orgullós d'haver anteposat els valors a l'orgull. Sé qui sóc, i com sóc. Sé que tot costa, i que tot esforç té la seva recompensa. Tal vegada el destí m'estigui guardant un lloc. On? No ho sé, el futur és impredictible.

Estava i estic en un estat de gratitud constant. Abans, per uns motius, ara, per uns altres. Segueixo la meva línia, Tinc tres pilars fonamentals. És cert que ara m'adono més de tot, de tot allò que es va volatilitzar, però tant és, Em servirà per al futur, per aprendre, res més.

Sóc fort i a l'hora feble. Em costa però em veig capacitat. I com digué Castuera-Micher, "quan un sacseja el calaix dels records, són els records els que acaben sacsejant a un".

Actualment.

Tinc el suport de pocs, tal vegada de ningú. Tant sols demano...massa, potser.

Sé que tot allò és prou complicat, ni amb optimisme. Arrenco sol, sense gent. També sense companys, sense enemics. Sense aliats que em delaten a les esquenes, que mostren al poble tot allò que faig, tot allò dolent. Sóc dels pocs que esclata tard, sense pressa.

Estic deixant anar la mà, veig el tarannà de cadascú. Qui calla, atorga. Però no sempre.

Veig l'horitzó. Veig com molts m'han fallat. Veig com veu i veu com veig. Paràlisi mental, por.
Pensava que ho tenia tot i ara ja no tinc res. Com ha de sabre la victòria des de baix? Començant de zero, sense obstacles ni objectius.

Antany, anhel. Conjuntes i coordinades, ho trobo a faltar. Ara sóc jo el que pateix. Ara sóc jo qui té la ment desordenada, qui no té les coses clares. Ara és ell el que veu com va el camí i de quines armes disposem. Camino sense rumb, perdut entre la multitud. Milers de persones iguals, amb patiment per res. Donaria el que fos per tornar-hi. Ho dessitjo.

Ara em toca començar de nou, sense preocupacions. Ser qui sóc, no un altre. Riure i gaudir, però també conscienciar-me de tot allò mal fet, del passat inesborrable.

Units.

Siguem forts, el món no s'acaba.

Tot això passa perquè ha de passar. El destí és inexorable i ningú hi pot fer res. Les adversitats es fan petites amb el pas del temps i el nostre cor s'aprofundeix cada cop més en el món de l'amargura i la tristesa temps.

La vida, un regal o quelcom prestat, però no per ser tornat. O tal vegada sí, qui sap. Com diria Hamlet, no sé que hi ha darrere allò anomenat mort. Has de ser summament fort, però també conscient.

Poca gent conseguirà entendre el dia a dia amb plenitud. En només un segon pots arribar a perdre una persona totalment important. I es que, qui ho diria? Qui s'imagina el que passarà en un futur? Al principi tot es complica, la cosa es fa impossible. Ningú veu les coses fàcils, i menys en situacions difícils.

Tant sols em queda dir una cosa, reitar el tema principal. Fem un espai en el nostre cor, que la força innata resurgeixi per poder vènçer els problemes.

Digne del paradís, fregant amb els dits el cel, un dia marxa sense res a dir, i encara busques una comprensió. Resulta fàcil donar explicacions, buscar una resposta completa, però com sempre dic, busquem l'equilibri, que tant necessari és per oblidar recordant.

Estimada, estimadíssima.

Sense tu, abans no era ningú. Marxava pel carrer amb la sensació de que em faltava alguna cosa. Tal vegada canviar d'aires, tal vegada provar l'èxtasi. No ho sé, gairebé no m'ho plantejo. Tant sols m'ho qüestiono buscant una solució, com de costum.

Vaig ser un atemorit, és així. Ningú em digué el que havia de fer i jo em vaig menjar el cap. Front el dubte, sempre negatiu. Doncs jo vaig fer el contrari. Et vaig deixar escapar sense dolor i amb sang freda. El vent m'indicava on marxaries i què et depararia el futur, encara que ara ho puc sabre tot. Felicitat mil·limètrica, narrada amb detalls, Tants plans de futur per res. Ara, és normal i comprensible que ens penedim. Fórem dos diamants units pel mateix valor i ara som dues marietes a la recerca de l'equilibri tant famós.

Què haguéssim hagut de fer? Encara anhelo la teua olor, eixe somriure que em despertava al matí sense estar present. El poder complaure'm cada segon amb una caricia o una paraula. Sublim. Magnífic. Il·lusionant. Esperançador. Emocionant. Fulminant. Sense adonar-mos vam finalitzar amb tot. Dues flors que s'estimaven, que miraven al sol juntes. Ara recordo els moments viscuts i penso molt, massa. Sé que ho vaig fer malament, però pitjor no assabentant-m'hi. Qui era en aquell temps? Una persona sense metes, sense finalitats a perseguir. Era un més en la lliuta contra...el que fos, estava necessitat.

Necessitat de veure't i sentir de nou aquell alè que tant m'agradava i m'agrada. Encara conservo les orelles perquè em diguis com m'estimes. I es que, amb el pas del temps, un s'adona de moltes coses, i sobretot del cor, de la seua immensa profunditat.

Dia mundial contra el càncer.

Una paraula, sis lletres, dues síl·labes i més de 10 milions de morts. Simplement, càncer.

Tumor maligne, dur o ulcerós, que tendeix a envair i detruir els teixits orgànics circumdants. Ja sigui de pulmó, de fetge, d'estómac, de còlon o de mama, el càncer és una enfermetat practicament mortal. Hui, quatre de febrer, em disposo a mostrar-vos una reflexió més sobre aquesta malaltia que tantes vides arrabassa.

A voltes, no som conscients de la importància de la vida. Aquesta és tot un regal que no ens demana res a canvi. Nosaltres, clients de la existència, només pensem en viure, no en les conseqüències, ni tampoc en els paràmetres. Molts tenen una visió de la vida peculiar. Viuen amb adrenalina, amb serenitat, amb carpe diem, amb sol·litud. D'altres, tant sols viuen per viure. D'altres, tant sols busquen la felicitat de manera equívoca. Hi ha formes i formes de viure, però sols una de veure la realitat. 

Clar està que desconeixem el final de la vida. Clar està que existeix la mort. Clar està que ningú pot el·ludir-la. I clar està que hi ha pedres que t'ajuden a arribar a la fi. En qüestió de segons, veus com uns ulls es tanquen, i saps que no es tornaran a obrir. No saps on va, ni si tornarà, però sí saps que ho passaràs fatal. Ni els tractaments junt amb les pregàries arribaran a curar quelcom que mata. Però no sols destrueix una vida, també moltíssimes forces. Sortir-se'n és complexe, molt complexe. Mai hagués imaginat com una malaltia destruiria tants regals efímers i tantes families, però mai hagués imaginat tampoc com una malaltia enfortiria tant una persona. És dur trobar el positivisme quan sents la pèrdua d'algú, és dur veure com un mecanisme deixa de funcionar, com un tumor diminut ha vençut un cor gegant. 

Milions de cors trencats i milions de llàgrimes per allò que ha d'arribar algun dia. Encara ningú ha trobat la solució, encara ningú ha vist el camí que il·luminaria eixe túnel tan fosc pel qual ningú vol entrar, encara que sigui inevitable, però si algú algun cop troba una resposta, simplement, gràcies, de tot cor.