Units.

Siguem forts, el món no s'acaba.

Tot això passa perquè ha de passar. El destí és inexorable i ningú hi pot fer res. Les adversitats es fan petites amb el pas del temps i el nostre cor s'aprofundeix cada cop més en el món de l'amargura i la tristesa temps.

La vida, un regal o quelcom prestat, però no per ser tornat. O tal vegada sí, qui sap. Com diria Hamlet, no sé que hi ha darrere allò anomenat mort. Has de ser summament fort, però també conscient.

Poca gent conseguirà entendre el dia a dia amb plenitud. En només un segon pots arribar a perdre una persona totalment important. I es que, qui ho diria? Qui s'imagina el que passarà en un futur? Al principi tot es complica, la cosa es fa impossible. Ningú veu les coses fàcils, i menys en situacions difícils.

Tant sols em queda dir una cosa, reitar el tema principal. Fem un espai en el nostre cor, que la força innata resurgeixi per poder vènçer els problemes.

Digne del paradís, fregant amb els dits el cel, un dia marxa sense res a dir, i encara busques una comprensió. Resulta fàcil donar explicacions, buscar una resposta completa, però com sempre dic, busquem l'equilibri, que tant necessari és per oblidar recordant.

Estimada, estimadíssima.

Sense tu, abans no era ningú. Marxava pel carrer amb la sensació de que em faltava alguna cosa. Tal vegada canviar d'aires, tal vegada provar l'èxtasi. No ho sé, gairebé no m'ho plantejo. Tant sols m'ho qüestiono buscant una solució, com de costum.

Vaig ser un atemorit, és així. Ningú em digué el que havia de fer i jo em vaig menjar el cap. Front el dubte, sempre negatiu. Doncs jo vaig fer el contrari. Et vaig deixar escapar sense dolor i amb sang freda. El vent m'indicava on marxaries i què et depararia el futur, encara que ara ho puc sabre tot. Felicitat mil·limètrica, narrada amb detalls, Tants plans de futur per res. Ara, és normal i comprensible que ens penedim. Fórem dos diamants units pel mateix valor i ara som dues marietes a la recerca de l'equilibri tant famós.

Què haguéssim hagut de fer? Encara anhelo la teua olor, eixe somriure que em despertava al matí sense estar present. El poder complaure'm cada segon amb una caricia o una paraula. Sublim. Magnífic. Il·lusionant. Esperançador. Emocionant. Fulminant. Sense adonar-mos vam finalitzar amb tot. Dues flors que s'estimaven, que miraven al sol juntes. Ara recordo els moments viscuts i penso molt, massa. Sé que ho vaig fer malament, però pitjor no assabentant-m'hi. Qui era en aquell temps? Una persona sense metes, sense finalitats a perseguir. Era un més en la lliuta contra...el que fos, estava necessitat.

Necessitat de veure't i sentir de nou aquell alè que tant m'agradava i m'agrada. Encara conservo les orelles perquè em diguis com m'estimes. I es que, amb el pas del temps, un s'adona de moltes coses, i sobretot del cor, de la seua immensa profunditat.

Dia mundial contra el càncer.

Una paraula, sis lletres, dues síl·labes i més de 10 milions de morts. Simplement, càncer.

Tumor maligne, dur o ulcerós, que tendeix a envair i detruir els teixits orgànics circumdants. Ja sigui de pulmó, de fetge, d'estómac, de còlon o de mama, el càncer és una enfermetat practicament mortal. Hui, quatre de febrer, em disposo a mostrar-vos una reflexió més sobre aquesta malaltia que tantes vides arrabassa.

A voltes, no som conscients de la importància de la vida. Aquesta és tot un regal que no ens demana res a canvi. Nosaltres, clients de la existència, només pensem en viure, no en les conseqüències, ni tampoc en els paràmetres. Molts tenen una visió de la vida peculiar. Viuen amb adrenalina, amb serenitat, amb carpe diem, amb sol·litud. D'altres, tant sols viuen per viure. D'altres, tant sols busquen la felicitat de manera equívoca. Hi ha formes i formes de viure, però sols una de veure la realitat. 

Clar està que desconeixem el final de la vida. Clar està que existeix la mort. Clar està que ningú pot el·ludir-la. I clar està que hi ha pedres que t'ajuden a arribar a la fi. En qüestió de segons, veus com uns ulls es tanquen, i saps que no es tornaran a obrir. No saps on va, ni si tornarà, però sí saps que ho passaràs fatal. Ni els tractaments junt amb les pregàries arribaran a curar quelcom que mata. Però no sols destrueix una vida, també moltíssimes forces. Sortir-se'n és complexe, molt complexe. Mai hagués imaginat com una malaltia destruiria tants regals efímers i tantes families, però mai hagués imaginat tampoc com una malaltia enfortiria tant una persona. És dur trobar el positivisme quan sents la pèrdua d'algú, és dur veure com un mecanisme deixa de funcionar, com un tumor diminut ha vençut un cor gegant. 

Milions de cors trencats i milions de llàgrimes per allò que ha d'arribar algun dia. Encara ningú ha trobat la solució, encara ningú ha vist el camí que il·luminaria eixe túnel tan fosc pel qual ningú vol entrar, encara que sigui inevitable, però si algú algun cop troba una resposta, simplement, gràcies, de tot cor.

Com us sentiu?

Temps fa ja que em corre una inquietud per la ment. Temps fa ja que veig una supremacia en la societat. Temps fa ja que penso. Temps fa ja que em qüestiono el perquè. Temps en fa...

Grups de joves. Uns més grans que d'altres, uns més o menys madurs. Uns amb els fums pujats, d'altres amb ganes 'd'aprendre'. El perquè de les cometes? De seguida.

Sóc conscient de la rapidesa amb la qual els joves creixen hui en dia. Mai hagués pogut imaginar-me que amb nou anys un xiquet jugaria a la PlayStation 4 o que un xiquet de deu anys tindria un smartphone. Fins on hem arribat? Complexa pregunta, però amb resposta. Més tard tractaré aquest tema. Tornem on abans. La joventut s'ha convertit en una guerra contra l'autoritat psicològica. El voler ser més que la resta puja l'autoestima d'un, i aconseguir-ho és fàcil. Ara pensareu, per què diu que és fàcil? Bàsicament perquè el rerefons d'aquest desig moral és el trencament de la dignitat d'un. Com més persones humiliades en la societat més facilitats tenen els joves avars de reconeixement neci. Quina és la solució a això? Tallar, sense dubte. Com? Rescatant els valors humans, rescatant la igualtat en tots els àmbits.

Ara per ara, fas una ullada per una de les xarxes més utilitzades del món i et trobes amb moltes curiositats. La primera, l'abundància de fotografies. El narcisisme ha augmentat i per tant, les mostres d'ell. Imatges banals que sols busquen més de 100 likes. Tant els importarà si no compleixen amb les normes de la xarxa, tant els importarà si no són ètiques, tant els importarà donar-li una excessiva importància als comentaris.
La segona i última, la supremacia dita anteriorment. No he pogut aguantar més. Poden amb mi. Capaços d'enutjar-se per un simple cigarret però incapaços de apagar la càmera de vídeo en moments de baralla. Capaços algunes de criticar a les esquenes pel simple fet de tenir una bona vida. La gelosia arriba a superar a la germanor. No sóc un novell en el món tecnològic social, per això veig amb els meus propis ulls com una persona pot arribar a seguir a centenars de persones a l'Instagram per després despatxar-la del seu cercle d'amistat virtual. Amb aquest acte queda reflectit el que vull fer-vos veure. També podria parlar d'aquella gent que no sols té com a objectiu arribar als 1000 seguidors, sinó que també busca una estètica sorprenent en les seves fotografies, i per això es copia d'altres, però el text es passaria de mesura.

Espero que pugueu reflexionar sobre aquest tema tan vist en la nostra societat. Mai oblideu que tots som persones i hem de tractar-nos com cal, sense supèrbia ni altivesa.

Una abraçada.

Sempre, significatiu.

A dia d'avui, vivim en una brega constant amb nosaltres mateixos. La societat, fruit del desig de superioritat, no s'adona de la manca d'empatia. I és que, per a molts, el voler quedar per sobre d'algú és ineludible a causa de la sacietat d'autoritat.

- Et passa alguna cosa? Necessites ajuda?
- T'agrairia que em deixessis sol.
-Va, home. En aquests moments no puc deixar-te sol. Conta'm.
                                           
                                                          [...]

Busques l'equilibri i et trobes amb veus que et traven el camí. Finalment, apareix una llum en la foscor anomenada solitud. Allunyar-te del planeta terra va bé de tant en tant. Et qüestiones sense parar el perquè de tots aquests errors que t'han dut a la desorientació interior. Amb temps per reflexionar, arribes al final d'aquest túnel pel qual tots passem. Cal trobar-se amb pedres per poder apreciar la seva preciositat més tard.

Creus que has trobat un mètode infal·lible per demostrar-li al món la teva resistència moral, però no. Arriba un moment en què una veu perfora les teves orelles amb intenció d'ajuda. Repeteixo, intenció. No et queda una altra. El futur receptor insisteix i tu cedeixes. Un cop explicat el problema, pares i escoltes. En només tres minuts, el teu cap s'il·lusiona amb rebre suport, però no. L'empatia és substituïda pel desig de superioritat. El teu problema sempre serà menor, i les teves possibles solucions sempre seran patètiques. Res pots fer quan t'enfrontes a aquests casos. Res pots fer per canviar la supremacia per la compassió. És inútil però cert.

Així és l'ajuda avui dia. Hi ha intencions però no millora. I és clar, per a què transmetre-ho si res canviarà? Tot segueix igual i ningú fa res. Molts s'ho plantegen però no efectuen una possible solució.

Res més a dir davant aquesta imperfecció. Només ... sort i paciència, la necessitareu.