A dia d'avui, vivim en una brega constant amb nosaltres mateixos. La societat, fruit del desig de superioritat, no s'adona de la manca d'empatia. I és que, per a molts, el voler quedar per sobre d'algú és ineludible a causa de la sacietat d'autoritat.
- Et passa alguna cosa? Necessites ajuda?
- T'agrairia que em deixessis sol.
-Va, home. En aquests moments no puc deixar-te sol. Conta'm.
[...]
Busques l'equilibri i et trobes amb veus que et traven el camí. Finalment, apareix una llum en la foscor anomenada solitud. Allunyar-te del planeta terra va bé de tant en tant. Et qüestiones sense parar el perquè de tots aquests errors que t'han dut a la desorientació interior. Amb temps per reflexionar, arribes al final d'aquest túnel pel qual tots passem. Cal trobar-se amb pedres per poder apreciar la seva preciositat més tard.
Creus que has trobat un mètode infal·lible per demostrar-li al món la teva resistència moral, però no. Arriba un moment en què una veu perfora les teves orelles amb intenció d'ajuda. Repeteixo, intenció. No et queda una altra. El futur receptor insisteix i tu cedeixes. Un cop explicat el problema, pares i escoltes. En només tres minuts, el teu cap s'il·lusiona amb rebre suport, però no. L'empatia és substituïda pel desig de superioritat. El teu problema sempre serà menor, i les teves possibles solucions sempre seran patètiques. Res pots fer quan t'enfrontes a aquests casos. Res pots fer per canviar la supremacia per la compassió. És inútil però cert.
Així és l'ajuda avui dia. Hi ha intencions però no millora. I és clar, per a què transmetre-ho si res canviarà? Tot segueix igual i ningú fa res. Molts s'ho plantegen però no efectuen una possible solució.
Res més a dir davant aquesta imperfecció. Només ... sort i paciència, la necessitareu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada